Granollers 1974: quan el happening es va convertir en una festa de tots

Article publicat a El 9 Nou (Vallès Oriental) el divendres 24 de juliol de 2026

Durant les Festes de l'Ascensió de 1974, els carrers de Granollers van viure una escena poc habitual. No hi havia comparses convencionals ni un recorregut rígid. Centenars de persones desfilaven portant els objectes més diversos: robes de colors, estris quotidians, materials improvisats, cartells, música i tota mena d'invents. L'única consigna era participar. Concebut pels artistes Eduard Arranz-Bravo i Rafael Bartolozzi, aquell happening convertia el carrer en un espai de creativitat compartida, on qualsevol persona podia deixar de ser espectadora per esdevenir protagonista.

Aquella desfilada va ser molt més que una proposta artística. Va expressar una manera nova d'entendre la cultura en els darrers anys del franquisme: una cultura que no es limitava a oferir espectacles, sinó que convidava la ciutadania a construir-los.

Els happenings havien nascut als Estats Units com una forma d'avantguarda que qüestionava els límits tradicionals de l'art. Però a Granollers aquell llenguatge va adquirir un significat diferent. L'interès ja no era discutir què podia ser una obra d'art, sinó experimentar noves formes de participació col·lectiva. L'art es posava al servei d'una necessitat molt concreta: reconstruir els vincles comunitaris en una societat que començava a recuperar els espais de llibertat.

La frontera entre artistes i públic es difuminava. Els organitzadors deixaven de controlar completament el resultat perquè cada participant aportava els seus objectes, les seves idees i la seva imaginació. La creativitat deixava de ser patrimoni d'uns quants i es convertia en una responsabilitat compartida. El valor de l'acció no residia tant en el resultat estètic com en el fet d'haver estat construïda col·lectivament.

Aquesta és, probablement, la gran singularitat dels happenings de Granollers. L'avantguarda artística es va integrar dins una tradició festiva profundament popular fins a transformar-se en una eina de participació ciutadana. L'experimentació artística quedava subordinada a un objectiu més ampli: crear espais de trobada, reforçar els vincles entre els veïns i recuperar una cultura democràtica de l'espai públic.

Per això el cas de Granollers té un interès que va més enllà de la història local. Sovint els estudis sobre les festes expliquen què simbolitzen o quines tradicions conserven. Però l'experiència de 1974 convida a formular una altra pregunta: què produeix una festa?
La resposta és que produeix comunitat.
Durant aquells dies, els carrers deixaven de ser únicament espais de circulació o d'administració. Es convertien en llocs de trobada, de joc, de cooperació i d'invenció. La ciutat era reinventada temporalment pels seus propis habitants. La festa deixava de representar una comunitat que ja existia per contribuir a crear-la.

Aquest aspecte resulta especialment significatiu si es recorda el context polític. En els últims anys del franquisme encara existien fortes limitacions a la participació ciutadana. En aquest escenari, iniciatives com aquella permetien assajar formes de convivència basades en la col·laboració, la corresponsabilitat i l'ocupació compartida de l'espai públic. Sense proclames explícites, la festa es convertia també en una escola de democràcia.

Potser és per això que la importància d'aquells happenings no rau exclusivament en la seva aportació a la història de l'art. El seu llegat és també cultural i cívic. Van demostrar que una festa podia ser molt més que un espectacle per contemplar: podia esdevenir una experiència on la comunitat aprenia a organitzar-se, a crear i a actuar conjuntament.

Mig segle després, aquesta idea continua plenament vigent. Les festes més vives són, encara avui, aquelles que no es limiten a oferir activitats perquè el públic les consumeixi, sinó les que conviden els veïns a implicar-s'hi, imaginar-les i fer-les seves. El veritable llegat dels happenings de 1974 no és només el record d'una desfilada singular, sinó haver demostrat que la cultura pot ser una forma de construir comunitat.

Quan avui parlem de participació ciutadana, de cultura comunitària o de democràcia cultural, sovint utilitzem conceptes que aleshores encara no existien. Tanmateix, als carrers de Granollers, durant les Festes de l'Ascensió de 1974, aquelles idees ja s'estaven posant en pràctica. Potser aquest és el seu llegat més perdurable: recordar-nos que una ciutat no es construeix només amb edificis o institucions, sinó també amb persones capaces de crear, celebrar i imaginar plegades el seu espai compartit.