Quan l'art surt del recinte

Avui dia tenim espais a les nostres ciutats que concentren les activitats creatives: fàbriques de les arts, centres de creació, recintes on treballen creadors i persones que pensen projectes, que volen transmetre idees, missatges i experiències des de les seves pròpies solituds i compromisos. I és lògic que existeixin. No tot pot passar a tot arreu i qualsevol espai necessita decidir què hi entra i què no hi entra. Però aquí apareix una contradicció que em sembla interessant. En alguns d’aquests llocs, depèn de l’hora que t’hi acostis, no hi veus gairebé ningú pels carrers. Hi ha persones treballant, projectes en marxa, idees que es desenvolupen, però cadascú és al seu lloc, dins del seu estudi, del seu projecte o del seu horari. I costa trobar-hi aquella activitat espontània, aquella energia una mica desordenada que té una ciutat quan la gent ocupa els espais sense que ningú ho hagi previst.

Quan concentrem la creativitat en un recinte, també l’estem acotant. I, per molt ampli que sigui, cap espai pot representar tota la creativitat d’una ciutat àmplia, diversa i canviant. Sempre hi haurà persones que creen fora d’aquests circuits, que treballen des de casa, des d’un taller petit, des d’un bar, des d’un carrer o simplement des d’una necessitat que no encaixa en cap programa. Però el que més em preocupa no és què entra o què queda fora d’aquests espais, sinó què passa amb tot allò que s’hi genera quan surt per la porta. Perquè tinc la sensació que moltes vegades no arriba realment a la ciutat. I llavors intentem solucionar aquesta distància amb comunicació: cartells, xarxes, agendes, notes de premsa, campanyes, presentacions, anuncis. Expliquem què passarà, qui ho farà, quan serà i com s’hi pot anar. Tot això és necessari, però no és suficient.

Perquè una cosa és comunicar que la creativitat existeix i una altra és fer que la creativitat sigui present. Una cosa és anunciar una activitat i una altra és que la gent se la trobi. Una cosa és proposar a la ciutadania que vagi a veure una determinada experiència artística i una altra és que l’art aparegui enmig de la seva vida quotidiana, sense haver de demanar-li prèviament que es converteixi en públic. Aquí és on crec que es juga una part important del futur de l’art: en el seu acostament a la ciutat i als carrers. No perquè l’art hagi de sortir obligatòriament dels seus recintes, sinó perquè no hi quedi confinat. Que pugui aparèixer allà on passa la vida: en una plaça, en un mercat, en una biblioteca, en un carrer, en un barri, en una conversa o en una trobada inesperada.

Hem de passar de la comunicació a la presència, i de la proposta a l’encontre.

La comunicació encara manté una distància. Hi ha algú que té alguna cosa per explicar i algú altre que rep aquesta informació. La proposta també manté aquesta separació: jo et proposo una experiència i tu decideixes si hi vols anar. L’encontre és una altra cosa. Passa quan dues realitats es troben, quan una persona descobreix alguna cosa perquè forma part del lloc on viu i no perquè algú li ha demanat que vagi a buscar-la.

Aquesta és una de les vies per recuperar la rellevància social de l’art.

Durant anys hem sentit parlar de la crisi de l’art, de la seva pèrdua de centralitat i fins i tot dels discursos que anuncien, d’una manera o altra, la seva fi. Jo no sé si l’art s’acabarà mai, ni tampoc crec que sigui gaire útil dedicar-nos a anunciar-ne la desaparició. El que sí que penso és que l’art perd rellevància quan deixa de formar part de la vida de les persones i es converteix en una activitat que la ciutat allotja, però que la ciutat no viu. L’art no ha deixat de tenir coses a dir. El que hem fet, en alguns casos, és separar massa el lloc on es crea del lloc on passa la vida. I si volem que torni a tenir una funció social, no cal carregar-lo de noves justificacions ni inventar discursos cada vegada més sofisticats sobre la seva utilitat. Cal tornar-lo a posar en circulació. Fer que aparegui, que sigui visible, que provoqui converses, que generi trobades i que les persones el puguin sentir com una part més de la ciutat i no com una activitat que passa en algun lloc concret a una hora determinada.

Això vol dir començar a ocupar també els llocs on la ciutat ja es troba i ja fa vida. No només els espais pensats per a l’art, sinó els carrers, les places, les biblioteques, els mercats, els barris i aquells altres llocs on les persones passen, s’aturen, parlen i es relacionen. No cal convertir cada racó en un escenari. Cal, simplement, deixar que la creativitat pugui formar part d’aquesta vida sense haver de demanar abans a ningú que es converteixi en espectador. No parlo de convertir tothom en públic ni de fer que tothom consumeixi cultura. Parlo de fer que la creativitat sigui una presència real en la vida de la ciutat. Que la ciutadania no sigui només una audiència a la qual dirigim una proposta, sinó també el lloc viu on aquella proposta pren sentit. Per això, el futur de l’art no passa només per crear, programar i comunicar. Passa també per trobar-nos. Perquè l’art recupera una part de la seva força quan deixa de ser una cosa que simplement oferim i torna a ser una cosa que compartim. Al final, no es tracta només de portar més gent als espais de l’art, sinó de tornar a portar l’art a la vida de la gent. La creativitat no necessita més recintes. Necessita més ciutat.